dilluns, 30 de juliol de 2012

MEMÒRIES D'UN MESTRE

(Article publicat al nº20 de la revista EL CONVENT del col·legi Sant Francesc)
La meua alumna Amparo quan tenia sis anys ja deia que volia ser infermera, ho tenia clar i ho ha aconseguit. Jo crec que vaig nàixer per a ser obrer. Com quasi tots els meus amics de la infància. Mai em vaig plantejar que seria de major. Les circumstàncies em van oferir el destí. De sobte amb 18 anys me vaig veure mestre davant de 40 xiquets. Si, perquè sóc mestre. dels d’abans, el meu títol posa: Mestre de Primera Ensenyança. I després de tants anys, només puc donar gràcies a la vida i als que em van ajudar a seguir eixe camí perquè, després de recórrer-ho i tirar la vista arrere ha sigut el més bonic que em podia imaginar.
Mestre i a més en el meu poble Guadassuar. He sigut un persistent repetidor de curs però no d’alumnes. Els recorde a quasi tots pel nom. Potser ja, més als de fa molts anys. Les anècdotes em vénen al cap quan m’encreue amb algun d’ells. No s’adonen per on van els meus pensaments. Ens saludem. Em somric i seguisc avant. Ells crec que fan el mateix. De vegades amb més temps comentem algunes malifetes amb simpatia. A altres els veig en el col·legi, ens porten als seus fills, i els dic: home tu per ací!. Quina alegria. Els xiquets es queden mirant-me quan els dic que també vaig ser mestre de son pare o mare i els comente que eren bons alumnes, llestos i aplicats. Se somriuen i pensen: quants anys tindrà?. De tant en tant observe detingudament a algú perquè el seu aspecte ha canviat i no aconseguisc donar amb el seu nom. Em sent molt feliç, encara que ells no ho sàpien, quan algú em comenta que han acabat la carrera, i la vida els somriu i m’entristisc quan m’assabente de que a algú no li va bé.
Els anys passen. Cal estar contínuament adaptant-se. S’ha d’estar obert a les noves tecnologies, noves metodologies. Jo vaig entrenar tècniques d’atac i defensa de bàsquet sense baló (perquè encara no teníem), potser hui ho faria amb la pissarra digital primer i després passaríem a la pràctica amb un baló cada jugador. A vegades ix el comentari que els alumnes els divendres a última hora estan insuportables, açò se soluciona amb una guitarra i alegria. Preguntar a tots en 10 minuts les taules, buscar paraules en el diccionari... es fàcil, fent un rogle i el que parle a la cua. I de la mateixa manera que quan feia calor ens banyàvem en la séquia i bevíem l’aigua de la mateixa, ara a ningú se li ocorreria fer-ho. Parlar en el pati d’anar a buscar nius a l’eixir, és una entelèquia. El col·legi ha canviat, els mètodes i les pràctiques han evolucionat.
Nosaltres vam tindre les oportunitats justes, en quasi totes les coses de formació complementàries més aïna diria que autodidactes. Vaig aprendre a nadar perquè em tiraven a l’aigua i creia que m’ofegava. Vaig llogar una màquina d’escriure i el meu professor va ser un llibre al costat. Vaig comprar una guitarra i amb un mètode i a base de rascar vaig aprendre quatre acords que vaig fer compatibles amb totes les cançons. Si a açò sumem la mania que tenen tots els governs de canviar els plans d’estudi hem hagut d’espavilar. Si els mestres i professors jóvens, unixen a la formació que han rebut, amb l’afecte els alumnes la combinació serà espectacular. La pràctica es va adquirint però l’afecte s’oferix des del primer moment. Llavors el respecte és mutu.
Sempre s’ha intentat ser just, equànime i encara que com a humans amb errors preval l’afecte. L'afecte i confiança cap als alumnes és el més important.
La millor inversió que pot fer un estat perquè és la que posteriorment més revertix en la societat, és en l’ensenyança obligatòria, a primerenca edat. Per això m’entristix moltíssim veure el que està ocorrent en el nostre País.
Ah! i si ja no cante en classe no és perquè no tinga ganes, és perquè ja fan classe de música amb professors especialistes.
En fi , m’han dit que escriga, però no el que. Aprofite per a demanar perdó als què sens dubte vaig ofendre. Vull recordar i agrair a aquelles persones que van confiar en mi. Al titolar, companys/es amics/es que m’han recolzat i ajudat, pares i mares, alumnes. És un plaer estar amb vosaltres i en un col·legi com el Sant Francesc. M’heu ensenyat molt. I recordeu sempre: “Ciència i virtut” “Reflexió i caràcter” (P. Estanislao). Gràcies per la vostra comprensió i estima.
Vicent Roig Llobell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

contador de visites