Levante emv-24-07-2011
A enemic que fuig…
Juan José Millàs
Si el que conten els periòdics és cert, les hores prèvies a la dimissió de Francisco Camps degueren ser una novel·la. Una altra cosa és que fóra una novel·la bona o roïna. Pareix que l'interfecte (quins rajos voldrà dir interfecte?) canviava cada cinc minuts el trage de culpable pel d'innocent (els dos li eixien gratis). Ara sí, ara no, com en l'acudit sobre els intermitents. En eixe dubte d'hores i hores sobre què li convenia més, si declarar-se arcàngel o corrupte, el seu cap va haver de ser una espècie de batedora comptable, una productora infinita de monòlegs de consciència, un fluir embogidor de decisions i contradecisions. Segons les cròniques, quan el jutjat estava ja a punt de tancar, va telefonar per perquè l'esperaren, i li van esperar, però al poc va tornar a cridar perquè no l'esperaren.
Entre tant, Federico Trillo, Rita Barberá i el mateix Rajoy anaven de dalt baix en els seus despatxos, pendents de l'espasa de Dàmocles que penjava sobre els seus propis colls. Al PP, segons els analistes, li hauria convingut que es declarara culpable, per a tancar el cas d'una vegada. Però van haver d'acceptar la dimissió i celebrar-la com un èxit. Quina classe d'èxit: polític, econòmic, personal? Res d'això, com un èxit d'orde moral. Vaja que no és res. Vegen vostés en el que va quedant la moral a mesura que s'acosten les eleccions. Esta història ens recorda aquell altre moment gloriós en què Esperanza Aguirre va presumir de portar pocs imputats en les seues llistes. Ho deia molt ben un personatge de John Li Carré: hui has de pensar com un heroi per a portar-te com una persona honrada.
A enemic que fuig, pont de plata, tal és el que deuen haver pensat a Gènova. El contribuent ingenu o poc informat haurà patit oscil·lacions semblants a les de l'encausat, és a dir, que durant cinc minuts li pareixeria un corrupte (presumpte) i durant els cinc següents un arcàngel (també presumpte). Ara sí, ara no. La intensitat i la duració del melodrama han aconseguit tals cotes de saturació narrativa que el propi Camps dubtarà segurament sobre si és culpable o innocent. A veure què diu el jurat popular.
Entre tant, Federico Trillo, Rita Barberá i el mateix Rajoy anaven de dalt baix en els seus despatxos, pendents de l'espasa de Dàmocles que penjava sobre els seus propis colls. Al PP, segons els analistes, li hauria convingut que es declarara culpable, per a tancar el cas d'una vegada. Però van haver d'acceptar la dimissió i celebrar-la com un èxit. Quina classe d'èxit: polític, econòmic, personal? Res d'això, com un èxit d'orde moral. Vaja que no és res. Vegen vostés en el que va quedant la moral a mesura que s'acosten les eleccions. Esta història ens recorda aquell altre moment gloriós en què Esperanza Aguirre va presumir de portar pocs imputats en les seues llistes. Ho deia molt ben un personatge de John Li Carré: hui has de pensar com un heroi per a portar-te com una persona honrada.
A enemic que fuig, pont de plata, tal és el que deuen haver pensat a Gènova. El contribuent ingenu o poc informat haurà patit oscil·lacions semblants a les de l'encausat, és a dir, que durant cinc minuts li pareixeria un corrupte (presumpte) i durant els cinc següents un arcàngel (també presumpte). Ara sí, ara no. La intensitat i la duració del melodrama han aconseguit tals cotes de saturació narrativa que el propi Camps dubtarà segurament sobre si és culpable o innocent. A veure què diu el jurat popular.
Manel Rodriguez Castelló.
… Camps i la burda manipulació de la información que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo (pròximament a Guadassuar, contractat pels festers de Sant Roc) ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se`n va però la merda es queda. El camió de fem té encara molta feina.
Ja pensàveu que no anava a dir res sobre el tema. Res més lluny de la realitat. Esperava un poc de distància dels esdeveniments. Sóc dels que va estar pendent del canal nacional 24 hores, perquè Canal 9, no deia res de res. Jo volguera que als valencians ens caiguera la bena dels ulls i ens adonàrem de l'esperpent de Comunitat que som per als altres espanyols. Açò ha de canviar, però no este canvi, ha de ser un canvi radical, el canvi dels vots, de les urnes. A nivell nacional, què ens espera?, canvi Rubalcaba o més Gurtel, més Comunitat Valenciana. Tots decidim, els que no decidixen són els que diuen que no cal anar a votar i els que fan cas. Cal votar!, i expressar amb el nostre vot reflexiu, allò que estiguem convençuts ens va a portar més justícia, més solidaritat, més treball, més benestar, més igualtat...
Ja pensàveu que no anava a dir res sobre el tema. Res més lluny de la realitat. Esperava un poc de distància dels esdeveniments. Sóc dels que va estar pendent del canal nacional 24 hores, perquè Canal 9, no deia res de res. Jo volguera que als valencians ens caiguera la bena dels ulls i ens adonàrem de l'esperpent de Comunitat que som per als altres espanyols. Açò ha de canviar, però no este canvi, ha de ser un canvi radical, el canvi dels vots, de les urnes. A nivell nacional, què ens espera?, canvi Rubalcaba o més Gurtel, més Comunitat Valenciana. Tots decidim, els que no decidixen són els que diuen que no cal anar a votar i els que fan cas. Cal votar!, i expressar amb el nostre vot reflexiu, allò que estiguem convençuts ens va a portar més justícia, més solidaritat, més treball, més benestar, més igualtat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada