No són molts els
records de la meua infància. Alguns dies em ve a la meua ment quan isc pels
matins a passejar i veig tots els dies dos dones agranant la fatxada de sa casa
(i algun tros més) situada en la Gran Via del poble. Són la tia Teresa i María
Salut.
Potser tènia 5 o 6
anys, quan mon pare i el meu tio Enrique van comprar un terreny i es van
edificar les seues cases. Per aquella època vivíem a casa el meu iaio Visantet
i la família de la meua tia Pepica. El trasllat de casa crec que no suposaria
molt treball, però anàvem contents a una casa nova, gran i al costat de la
germana de ma mare, ma tia Isabeleta (la meua padrina). La part de la vivenda
no era molt gran, però suficient. Teníem una portella, un gran jardí que ma
mare va plantar de qualsevol classe de flors, una figuera, un caqui, un
galliner, algunes conilleres i una quadra que mai es va omplir d’animals. Mon
pare també va plantar algunes parres, i així com la figuera i el caqui es van
fer enormes, mai vam tastar el raïm de les parres, bo si, les de la meua tia
Isabeleta que a ella li donaven molt fruit.
Ma mare tots els dies
arruixava la portella, (ací a l’estiu a l’hora de la sesta, el meu germà
Joaquín i jo llegíem els còmics del Guerrer de l’Antifaç, Roberto Alcázar y
Pedrín, El Jabato...) A la vesprada, quan tornaven els carros del camp, amb un
poal en cada mà, anava a omplir-los a la séquia pròxima i arruixava la seua
part de la Gran Via, que llavors era tota de terra, no hi havia pins, jo recorde
uns grans eucaliptus davant de casa Alberto. En la part central ens reuníem els
xiquets per a jugar a les boletes, la trompa... i féiem els nostres plans per a
anar als camps a jugar (i destrossar) o fer l’estratègia per a fer arca contra
els xiquets del carrer Estret. Jo tinc un record d’ells en una cella.
La qüestió és que
estic divagant amb els records i el que volia dir és, que al veure la tia
Teresa i a María Salut, veus com el temps passa i passa de pressa. Canvien els
costums, entre elles, les d’agranar el carrer de davant de la porta de la casa.
Cada vegada, veus menys dones agranant, no voldria pecar de masclista i per
això hui i algun dia he agranat la vorera de ma casa.
Estos dies vaig
parlar amb elles i els vaig dir que les anava a proposar perquè els donaren un
guardó. Elles van riure, però... se'l mereixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada