Aquest article està publicat en el diari Levante. el seu autor és Juan José Millàs. El reproduïsc íntegrament pel seu contingut. Em va estranyar que, l’autor gran literat, ens oferira amb el seu sarcasme habitual, la seua visió dels valors que part de la societat admira.
Jo vull estar imputat, com a Camps, per a ser feliç, per a riure amb la franquesa amb què riu ell, per a divertir-me a l’entrada i a l’eixida dels jutjats, perquè la gent m’aplaudisca i m’anime com un actor de moda, perquè l’alcaldessa de València o qualsevol altra es muira per acompanyar-me, del braç, als tribunals de justícia. Tinc dret a ser feliç, que em regalen trages i entrades per al circ, el mateix que a la meua senyora i als meus fills. Jo vull que els meus defectes es facen públics i que a la gent li pareguen normals, de la mateixa manera que pareix normal no usar per a res les targetes de crèdit.
- Volguda, t’agarre dotze mil euros de la caixa de la farmàcia, per a fer-me unes jaquetes.
- Val cor, però no demanes factura, que estic de papers fins al gorro.
Jo vull que les bosses de plàstic amb les que la gent em veu anar i vindre pel carrer estiguen plenes de bitllets de 500 euros i no de fesols verds o encisams. Jo vull pagar al comptat els meus viatges a Sud-àfrica (8000 euros) i tornar 300.000 en bitllets de 50 sense que a ningú li parega rar. Que passa?Són obligatòries les transferències? Jo vull estar a gust amb mi mateix, amb la meua consciència, com a Trillo que no té cap remordiment per això del iak 42. El pitjor és que jo no he estat implicat en gens rar, ni en estafes, ni en morts, ni en suborns, ni en maquinacions per a alterar el valor de les coses, només en xicotetes misèries, en favades de caminar per casa, en mesquineses que no criden l’atenció dels jutges, que no van a cap lloc. I per això, sospite, patisc de tants problemes de consciència i de tantes dificultats per a ser feliç. No tinc amiguets com El Bigotes, com a Correa, no freqüente els baixos fons. Del treball a casa i de casa al treball, gossa vida. Per això Rita Barberá no em crida per a acompanyar-me al jutjat i tirar unes rialles pel camí, com els actors quan travessen l’estora roja. Jo vull ser un xoriço, no pels trages, ni pels viatges a Sud-àfrica, ni pels 300.000 euros que em donen un dia i torne al següent en bosses del supermercat, sinó perquè la gent em vullga més
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada