Nació digital.cat 31/12/2013
Com em diuen Pinorro...
L'alcalde del PP de la localitat valenciana de
Guadassuar revalida majories absolutes malgrat que la bombolla immobiliària va
deixar sense estalvis bona part dels veïns
Xavier
Borràs, València |
Actualitzat el 31/12/2013 a les 20:00h
L'any 2005, el País Valencià -i qualsevol país, podríem dir- vivia un frenesí
immobiliari. Grues per tot arreu, canteres a plena producció, PAIs, PAUs....
Fabulosos projectes al lloc més inopinat ens deixaven a tots amb la boca
oberta. Això es farà? Es preguntaven els iaios, i al dia següent les màquines
estaven ja treballant. Els diners corrien de mà en mà, els plens municipals
eren un xou requalificador. És clar que d'aquesta festa orgiàstica qui més se'n
va aprofitar varen ser les localitats costaneres -a Cullera, sense anar més
lluny, es projectà una cosa grotesca que es deia Manhattan- però prompte el
litoral es quedà curt davant tanta espenta inversora. I, a uns vint quilòmetres
de la platja, també amb la boca oberta, estaven Pinorro i Guadassuar.
Recorden Martinsa-Fadesa, la fallida constructora gallega? Aliada amb
Blau-Verd, una promotora local que s'apuntava a un bombardeig, li va presentar
a Pinorro un projecte espectacular, apoteòsic: una proposta de PAI (Pla
d'Actuació Integral) per a la construcció de 6.000 habitatges unifamiliars, dos
camps de golf, un hotel de luxe, un palau de congressos i, afegit amb
posterioritat, un petit aeroport per a fer-los la vida fàcil als golfistes. En
total, 3 milions de metres quadrats afectats. Quina passada! exclamaren els
veïns. Això es farà? preguntaren els iaios. Paraula de Pinorro, ho diu l'alcalde.
L'any 2005, la terra -la forma en què a València ens referim a la llaurança- no
donava diners. S'havien encadenat diversos anys de preus ridículs i alguns
llauradors començaven a abandonar els seus camps. “Les administracions ens
ignoraven, estàvem, i estem, desemparats”, reflexiona Enric Mut, historiador
local, professor de llengua catalana i posseïdor de terrenys afectats pel PAI.
“El govern valencià havia atorgat el camp en sacrifici”, sentencia. Vendre
l'herència familiar a un bon preu semblava una eixida digna al problema.
Pinorro (a l'esquerra, imatge
extreta del web municipal) convocà els centenars de veïns 'agraciats' a una
assemblea informativa. Fent propi el projecte de tercers, convidà tothom a
acceptar les condicions: 15.000 euros per fanecada (la unitat de mesura local,
832 metres quadrats). Hi havia, però, una condició important del promotor. Per
a dur a terme el projecte havia d'ajuntar, almenys, el 60% dels terrenys. Els
propietaris havien de vendre, i havien de vendre ja.
El poble entrà en efervescència. Els diners començaren a córrer. En pocs dies
s'havien formalitzat centenars de contractes de compra-venda amb el pagament
del 10% en arres i un compromís de desistiment al cap de tres anys si el
projecte no s'executava. Els venedors rebien les felicitacions del veïnat i
feien càlculs per a quan recolliren el total de la transacció. I la popularitat
de Pinorro superava el campanar.
“No tots estàvem convençuts de les bondats del projecte. Ningú s'oposà
obertament, és cert, però alguns plantejàrem dubtes de viabilitat”, recorda
Vicent Rosell, el portaveu del PSPV (Partit Socialista del País Valencià) a
Guadassuar. “El poble delirava i als partits de l'oposició ens varen amenaçar
per qüestionar el PAI”. Les amenaces es materialitzaren en uns fullets anònims
repartits pel poble on s'identificava els enemics del progrés. L'assumpte acabà
en denúncia davant la Guàrdia Civil. Ací quedà tot.
La febre de l'or
De no ser per la desbocada i exuberant grandiositat del projecte, el cas de
Guadassuar no seria únic. La bombolla immobiliària ha deixat exemples majúsculs
per a la Història. Però la forma en què succeïren els esdeveniments sí el
singularitza com un exemple de la perversió humana.
Per a bé o per a mal, els diners
olen, i el poble es convertí en terreny de joc d'especuladors i caçadors de
glòria. Acudiren particulars vinguts de fora a inflar els preus oferits
inicialment, acudiren altres promotors a intermediar en el projecte, acudiren
-això diuen els veïns i també l'alcalde- futbolistes de primera divisió amb les
mans plenes de bitllets, acudiren... En fi, acudí tothom a sacsar amb violència
la tranquil·litat d'una gent que, des de sempre, havia viscut al marge
d'aquestes bogeries. (A la dreta, façana de l'ajuntament).
Eleccions el 2007
En aquest escenari sobrevenen les
eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2007. A la Generalitat, Paco
Camps arrasa amb una envejable majoria absoluta, i a Guadassuar, el poble de la
festa, la música i el PAI, l'alcalde 'in pectore' alça el dit. Majoria
absolutíssima. “Jo no he perdut mai -manifesta- i sempre he governat en
solitari”. Paraula de Pinorro. (Esquerra, imatge del carrer Major).
Per aquestes dates, l'alegria de la construcció ha decaigut notablement. Els
habitatges ja no es venen amb tanta facilitat i els bancs comencen a restringir
el crèdit als promotors. Però a Guadassuar els llauradors continuen desfent
contractes. Açò és massa gran, açò no fracassarà.
L'alcalde ens respon, telefònicament, el passat 23 de desembre:
-Digui'm, alcalde, qui pensa vosté que anava a comprar eixes 6.000
habitatges?
-Els europeus. Allà, durant l'hivern, no poden jugar al golf. A mi, la
promotora em deia que els estrangers, gent de diners, vindrien amb els seus
avions a jugar ací tot l'hivern.
La desfeta
La fam i les ganes de menjar s'ajunten a Guadassuar a finals del 2007. Els
primers indicis de crisi immobiliària coincideixen amb una constatació:
Martinsa-Fadesa i la seua filial Blau-Verd no disposen del 60% dels terrenys,
el percentatge mínim que els obligava a acometre el projecte. La reculada d'una
gran part dels propietaris els ha deixat en una còmoda posició de minoria.
Plegaren maletins i marxaren per on havien vingut. La broma els costà entre 3 i
6 milions d'euros, segons la font, però evitaren un negoci infinitament més
ruïnós. I compensaren gran part de les pèrdues amb les penalitzacions aportades
pels pobres camperols.
Certificada la desfeta, el poble es va submergir en una espiral d'odi
incontrolable. Els més majors, desorientats, finançaren doblement la festa:
primer amb diners, després amb salut. I Pinorro, l'aclamat, es convertí en el
blanc de les ires. Els insults més variats brollaren de la boca dels veïns. “Ho
havien de pagar amb algú, i ho pagaren amb mi”, admet. “La gent es desperolà,
va ser dramàtic”, recorda el portaveu del PSPV. “Un desficaci”, conclou
l'historiador local.
I el temps passà...
-Dins del desastre, allò va ser més bo que roin. És el que jo pense.
-I digui'm, alcalde, es presentarà de nou, ara al 2015?
-Encara no ho sé, però si em presente és per a guanyar....
Com em diuen Pinorro...
Este article, pel seu interés, ha sigut
reproduït íntegrament del periòdic digital NACIÓ.CAT.
O realment té molt interés per al públic de
Catalunya tot el balafiament succeït en la C. Valenciana, com és el cas
particular Guadassuar o s’estan pensant això dels Països Catalans (és per a
pensar-s'ho), o per què l'alcalde no pensa això de naciodigital.Guad?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada