Manuel Vicent (La Vilavella,
Castelló, 1936), llicenciat en Dret i Filosofia per la Universitat de València
i en Periodisme per l’Escola Oficial de Madrid, va començar la seua carrera
professional en el diari Madrid i en la revista Triunfo. En El País va començar
escrivint cròniques parlamentàries en els anys de la transició. Va ser guardonat
amb el Premi Alfaguara per la seua novel·la ”Pascua i naranjas”. L’autor de
“Tranvia a la Malvarrosa” va ser també
condecorat en 1986 amb el premi Nadal per Balada de Caín.
En
teoria la dreta és el poder i al poder li pertany per naturalesa el mas, el
cavall i la pistola. La dreta en este país al llarg de la història ha sigut
palanquejada per l’església, pels banquers i empresaris, per la barra de la
justícia i un pur equip de periodistes i picaplets. La ideologia de la dreta és
els diners, fugissers com un cabirol o voraç com un tauró, segons vinga la
baralla, a vegades redimit per les obres de caritat i perfumat per l’erudició
acadèmica. L’ideal de la dreta és l’orde en el carrer i la caixa portada cap al
negoci redó. A l’hora de robar legalment se servix de les notaries i
l’atracament als bancs ho executa des dels despatxos del propi consell
d’administració. La pàtria és la seua coartada. La serp li oferix la poma
enverinada, la mossega i no li passa res. Potser açò no siga més que un cúmul
de llocs comuns, però explica per què la corrupció de la dreta, per molt
obscena que siga, en compte d’afectar l’essència del poder es deté en unes
persones corruptes concretes. Entre el poder i els polítics del Partit Popular
sempre hi haurà un tallafoc. Al contrari, l’esquerra en teoria no és un poder
sinó un somni d’igualtat, de fraternitat i de justícia. Tracta de despertar el
més noble de l’individu per a posar-ho al servici del bé comú. L’afany de
redempció dels desheretats la porta a vegades a assaltar el Palau d’Hivern a
sang i foc, però pareix gaudir més posant l’altra galta, segons mana de
l’evangeli. Potser açò no siga més que un cúmul de frases gastades, però
explica per què no fa falta que la corrupció de l’esquerra siga molt greu, com
a vegades ho és. Basta amb què un regidor socialista fique mà en la caixa
perquè tot el vell idealisme i la moral es podrisquen d’arrel fins a deixar a
l’esquerra enmig del pantà. No necessita mossegar la poma; amb només oldre-la
és expulsada del paradís. L’escàndol del Partit Popular inclús podria arribar
més lluny. Si demà convocara eleccions el seguirien votant deu milions de
ciutadans, mentres la gent culpabilitzada d’esquerres es quedava en el llit.
Fins que un dia es trenca l’equilibri. La corrupció es fa asfixiant, es produïx
la rebel·lió i de sobte tot esclata.
Després
de la Revolució francesa i de l’experiència amb els esdeveniments històrics
viscuts en totes les nacions amb revolucions, repressions... els moviments
sociològics es poden dividir en esquerres i dretes?. Tenen el mateix significat
que en un principi se li van voler donar?. Com col·locaries tu les distintes
prioritats o atributs? Són d’esquerres o de dretes? : llibertat, autoritat,
emancipador, tradicional, innovació, conservador, progressista, seguretat,
reformista, empresari, treballador, ric, pobre.
Els
moviments igualitaris, volen que tots siguem iguals o busquen disminuir les
desigualtats socials i convertir en menys penoses les desigualtats naturals?.
Llavors qui creus que pot fer lleis que busquen sanitat i ensenyança universal
i gratuïta per a tots, treball i vivenda dignes, protecció dels més dèbils
(dependència)? …
Creus
que realment el poder ho té els diners?.
Reflexiona
en tot açò un poc, com jo treballador, amb un salari mig-baix puc ser de
dretes? Pense que no cap, ni vull, ni em deixen ser d’eixe cercle. Preferisc
ser d’esquerres i defendre eixes coses que encara que diguen que tots som
iguals ens diferencien, i lluitar per convertir en menys penoses les
desigualtats naturals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada