divendres, 3 de gener de 2014

COM EM DIUEN PINORRO...

Nació digital.cat 31/12/2013
Com  em diuen Pinorro...
L'alcalde del PP de la localitat valenciana de Guadassuar revalida majories absolutes malgrat que la bombolla immobiliària va deixar sense estalvis bona part dels veïns
Xavier Borràs, València | Actualitzat el 31/12/2013 a les 20:00h
Guadassuar (la Ribera Alta, 6.000 habitants) és una localitat cèlebre per la potència de les festes d'agost -unes refinades danses al carrer-, l'excel·lència musical -un dels pobles amb major concentració de músics professionals per metre quadrat- i la singularitat del seu alcalde, conegut amb el malnom de 'Pinorro'. Josep Ribera, segons el nom que li figura al DNI, ha governat la ciutat els darrers 23 anys davall les sigles del PP. Llaurador de professió, a punt de complir els 65 anys, podria passar per un home senzill, un home del poble. El destí, però, de les persones no sempre s'ajusta a paràmetres de normalitat i a Pinorro, farà cosa de 8 anys, li varen sobrevindre uns fets tan extraordinaris que mereixen una detallada narració.
L'any 2005, el País Valencià -i qualsevol país, podríem dir- vivia un frenesí immobiliari. Grues per tot arreu, canteres a plena producció, PAIs, PAUs.... Fabulosos projectes al lloc més inopinat ens deixaven a tots amb la boca oberta. Això es farà? Es preguntaven els iaios, i al dia següent les màquines estaven ja treballant. Els diners corrien de mà en mà, els plens municipals eren un xou requalificador. És clar que d'aquesta festa orgiàstica qui més se'n va aprofitar varen ser les localitats costaneres -a Cullera, sense anar més lluny, es projectà una cosa grotesca que es deia Manhattan- però prompte el litoral es quedà curt davant tanta espenta inversora. I, a uns vint quilòmetres de la platja, també amb la boca oberta, estaven Pinorro i Guadassuar.

 Els actors

Recorden Martinsa-Fadesa, la fallida constructora gallega? Aliada amb Blau-Verd, una promotora local que s'apuntava a un bombardeig, li va presentar a Pinorro un projecte espectacular, apoteòsic: una proposta de PAI (Pla d'Actuació Integral) per a la construcció de 6.000 habitatges unifamiliars, dos camps de golf, un hotel de luxe, un palau de congressos i, afegit amb posterioritat, un petit aeroport per a fer-los la vida fàcil als golfistes. En total, 3 milions de metres quadrats afectats. Quina passada! exclamaren els veïns. Això es farà? preguntaren els iaios. Paraula de Pinorro, ho diu l'alcalde.
L'any 2005, la terra -la forma en què a València ens referim a la llaurança- no donava diners. S'havien encadenat diversos anys de preus ridículs i alguns llauradors començaven a abandonar els seus camps. “Les administracions ens ignoraven, estàvem, i estem, desemparats”, reflexiona Enric Mut, historiador local, professor de llengua catalana i posseïdor de terrenys afectats pel PAI. “El govern valencià havia atorgat el camp en sacrifici”, sentencia. Vendre l'herència familiar a un bon preu semblava una eixida digna al problema.  
Pinorro (a l'esquerra, imatge extreta del web municipal) convocà els centenars de veïns 'agraciats' a una assemblea informativa. Fent propi el projecte de tercers, convidà tothom a acceptar les condicions: 15.000 euros per fanecada (la unitat de mesura local, 832 metres quadrats). Hi havia, però, una condició important del promotor. Per a dur a terme el projecte havia d'ajuntar, almenys, el 60% dels terrenys. Els propietaris havien de vendre, i havien de vendre ja.       
El poble entrà en efervescència. Els diners començaren a córrer. En pocs dies s'havien formalitzat centenars de contractes de compra-venda amb el pagament del 10% en arres i un compromís de desistiment al cap de tres anys si el projecte no s'executava. Els venedors rebien les felicitacions del veïnat i feien càlculs per a quan recolliren el total de la transacció. I la popularitat de Pinorro superava el campanar.

“No tots estàvem convençuts de les bondats del projecte. Ningú s'oposà obertament, és cert, però alguns plantejàrem dubtes de viabilitat”, recorda Vicent Rosell, el portaveu del PSPV (Partit Socialista del País Valencià) a Guadassuar. “El poble delirava i als partits de l'oposició ens varen amenaçar per qüestionar el PAI”. Les amenaces es materialitzaren en uns fullets anònims repartits pel poble on s'identificava els enemics del progrés. L'assumpte acabà en denúncia davant la Guàrdia Civil. Ací quedà tot.
La febre de l'or
De no ser per la desbocada i exuberant grandiositat del projecte, el cas de Guadassuar no seria únic. La bombolla immobiliària ha deixat exemples majúsculs per a la Història. Però la forma en què succeïren els esdeveniments sí el singularitza com un exemple de la perversió humana.
Per a bé o per a mal, els diners olen, i el poble es convertí en terreny de joc d'especuladors i caçadors de glòria. Acudiren particulars vinguts de fora a inflar els preus oferits inicialment, acudiren altres promotors a intermediar en el projecte, acudiren -això diuen els veïns i també l'alcalde- futbolistes de primera divisió amb les mans plenes de bitllets, acudiren... En fi, acudí tothom a sacsar amb violència la tranquil·litat d'una gent que, des de sempre, havia viscut al marge d'aquestes bogeries. (A la dreta, façana de l'ajuntament).                   
Els que, seguint el consell de Pinorro, havien venut al promotor primigeni constataren  que havien tancat un mal negoci. Hi havia qui pagava ja el doble, o el triple! Els rumors, en aquestes circumstàncies, es tornen veritat absoluta en qüestió d'hores, sobretot si són contraris als teus interessos. Amb un sentiment d'estafa al cos, i prèvia consulta amb l'advocat, molts d'ells varen trencar el contracte de compra-venda signat amb Martinsa-Fadesa i els seus socis de Blau-Verd. Tornaren els diners que havien cobrat i afegiren una quantitat idèntica en concepte de penalització. El PAI del Golf, com era conegut localment, sembrava el camí de ràbia, però calia tirar endavant. Ja no hi havia marxa enrere.

Eleccions el 2007
En aquest escenari sobrevenen les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2007. A la Generalitat, Paco Camps arrasa amb una envejable majoria absoluta, i a Guadassuar, el poble de la festa, la música i el PAI, l'alcalde 'in pectore' alça el dit. Majoria absolutíssima. “Jo no he perdut mai -manifesta- i sempre he governat en solitari”. Paraula de Pinorro. (Esquerra, imatge del carrer Major).                          
Per aquestes dates, l'alegria de la construcció ha decaigut notablement. Els habitatges ja no es venen amb tanta facilitat i els bancs comencen a restringir el crèdit als promotors. Però a Guadassuar els llauradors continuen desfent contractes. Açò és massa gran, açò no fracassarà.

L'alcalde ens respon, telefònicament, el passat 23 de desembre:
-Digui'm, alcalde, qui pensa vosté que anava a comprar eixes 6.000 habitatges?
-Els europeus. Allà, durant l'hivern, no poden jugar al golf. A mi, la promotora em deia que els estrangers, gent de diners, vindrien amb els seus avions a jugar ací tot l'hivern.
La desfeta
La fam i les ganes de menjar s'ajunten a Guadassuar a finals del 2007. Els primers indicis de crisi immobiliària coincideixen amb una constatació: Martinsa-Fadesa i la seua filial Blau-Verd no disposen del 60% dels terrenys, el percentatge mínim que els obligava a acometre el projecte. La reculada d'una gran part dels propietaris els ha deixat en una còmoda posició de minoria. Plegaren maletins i marxaren per on havien vingut. La broma els costà entre 3 i 6 milions d'euros, segons la font, però evitaren un negoci infinitament més ruïnós. I compensaren gran part de les pèrdues amb les penalitzacions aportades pels pobres camperols.
Certificada la desfeta, el poble es va submergir en una espiral d'odi incontrolable. Els més majors, desorientats, finançaren doblement la festa: primer amb diners, després amb salut. I Pinorro, l'aclamat, es convertí en el blanc de les ires. Els insults més variats brollaren de la boca dels veïns. “Ho havien de pagar amb algú, i ho pagaren amb mi”, admet. “La gent es desperolà, va ser dramàtic”, recorda el portaveu del  PSPV. “Un desficaci”, conclou l'historiador local.
I el temps passà...
Sonà, de nou, la música. I les danses tornaren al carrer. I els veïns del poble, uns més que altres, van digerir el fracàs. I l'alcalde va tindre una idea: “em presentaré a les properes eleccions, i em presentaré per a guanyar”. L'any 2011, amb el PAI del Golf de Guadassuar anul·lat per la Generalitat Valenciana 15 mesos abans, amb eixe gran somni convertit en un desastre monumental, el candidat Pinorro revalidà la majoria absoluta. El tenim al telèfon:
-I quin record guarda de tot allò?
-Dins del desastre, allò va ser més bo que roin. És el que jo pense.
-I digui'm, alcalde, es presentarà de nou, ara al 2015?
-Encara no ho sé, però si em presente és per a guanyar....
Com em diuen Pinorro...
Este article, pel seu interés, ha sigut reproduït íntegrament del periòdic digital NACIÓ.CAT.

O realment té molt interés per al públic de Catalunya tot el balafiament succeït en la C. Valenciana, com és el cas particular Guadassuar o s’estan pensant això dels Països Catalans (és per a pensar-s'ho), o per què l'alcalde no pensa això de naciodigital.Guad?. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

contador de visites