dimecres, 17 de setembre de 2014

RECORDS...

No són molts els records de la meua infància. Alguns dies em ve a la meua ment quan isc pels matins a passejar i veig tots els dies dos dones agranant la fatxada de sa casa (i algun tros més) situada en la Gran Via del poble. Són la tia Teresa i María Salut.
Potser tènia 5 o 6 anys, quan mon pare i el meu tio Enrique van comprar un terreny i es van edificar les seues cases. Per aquella època vivíem a casa el meu iaio Visantet i la família de la meua tia Pepica. El trasllat de casa crec que no suposaria molt treball, però anàvem contents a una casa nova, gran i al costat de la germana de ma mare, ma tia Isabeleta (la meua padrina). La part de la vivenda no era molt gran, però suficient. Teníem una portella, un gran jardí que ma mare va plantar de qualsevol classe de flors, una figuera, un caqui, un galliner, algunes conilleres i una quadra que mai es va omplir d’animals. Mon pare també va plantar algunes parres, i així com la figuera i el caqui es van fer enormes, mai vam tastar el raïm de les parres, bo si, les de la meua tia Isabeleta que a ella li donaven molt fruit.
Ma mare tots els dies arruixava la portella, (ací a l’estiu a l’hora de la sesta, el meu germà Joaquín i jo llegíem els còmics del Guerrer de l’Antifaç, Roberto Alcázar y Pedrín, El Jabato...) A la vesprada, quan tornaven els carros del camp, amb un poal en cada mà, anava a omplir-los a la séquia pròxima i arruixava la seua part de la Gran Via, que llavors era tota de terra, no hi havia pins, jo recorde uns grans eucaliptus davant de casa Alberto. En la part central ens reuníem els xiquets per a jugar a les boletes, la trompa... i féiem els nostres plans per a anar als camps a jugar (i destrossar) o fer l’estratègia per a fer arca contra els xiquets del carrer Estret. Jo tinc un record d’ells en una cella.
La qüestió és que estic divagant amb els records i el que volia dir és, que al veure la tia Teresa i a María Salut, veus com el temps passa i passa de pressa. Canvien els costums, entre elles, les d’agranar el carrer de davant de la porta de la casa. Cada vegada, veus menys dones agranant, no voldria pecar de masclista i per això hui i algun dia he agranat la vorera de ma casa.

Estos dies vaig parlar amb elles i els vaig dir que les anava a proposar perquè els donaren un guardó. Elles van riure, però... se'l mereixen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

contador de visites